La construcción del personaje

"La energía, avivada por la emoción, cargada por la voluntad, dirigida por el intelecto, se mueve orgullosa y confiada, como un embajador que tiene una misión importante. Se manifiesta a través de la acción consciente, animada por los sentimientos, el contenido y la finalidad, y no puede realizarse de forma mecánica y fortuita, sino que se desarrolla de acuerdo con sus impulsos espirituales." (Constantin Stanislavski.)

La vida es puro teatro

"El teatro no puede desaparecer porque es el único arte donde la humanidad se enfrenta a sí misma" (Arthur Miller.)

Como gustéis

"El mundo entero es un teatro, y todos los hombres y mujeres simplemente comediantes. Tienen sus entradas y salidas, y un hombre en su tiempo representa muchos papeles, y sus actos son siete edades. Primero, es el niño que da vagidos y babea en los brazos de la nodriza; luego, es el escolar lloricón, con su mochila y su reluciente cara de aurora, que, como un caracol, se arrastra de mala gana a la escuela. En seguida, es el enamorado, suspirando como un horno, con una balada doliente compuesta a las rejas de su adorada. Después, es un soldado, aforrado de extraños juramentos y barbado como un leopardo, celoso de su honor, pronto y atrevido en la querella, buscando la burbuja de aire de la reputación hasta en la boca de los cañones. Más tarde, es el juez, con su hermoso vientre redondo, rellene de un buen capón, los ojos severos y la barba de corte cuidado, lleno de graves dichos y de lugares comunes. Y así representa su papel. La sexta edad nos le transforma en el personaje del enjuto y embabucado Pantalón, con sus anteojos sobre la nariz y su bolsa al lado. Las calzas de su juventud, que ha conservado cuidadosamente, serían un mundo de anchas para sus magras canillas, y su fuerte voz viril, convertida de nuevo en atiplada de niño, emite ahora sonidos de caramillo y de silbato. En fin, la última escena de todas, la que termina esta extraña historia llena de acontecimientos, es la segunda infancia y el total olvido, sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada." (William Shakespeare.)

Escena primera

És de matinada, ben fosc. El rellotge tocant les dues. Una lleugera llum d’espelma s’encén a l’estudi de la Carla. La resta de l’escena queda a les fosques o en penombra. Ha estat la Carla qui ha encès l’espelma. És una noia jove, d’uns 18 anys, de pell clara i més aviat menuda, fràgil. Porta roba còmode, d’estar per casa, potser un pijama, camisó o batí. Està asseguda a terra, escrivint molt concentrada i alhora pensativa, com nostàlgica.

(Silenci llarg.)

CARLA: (Aixecant el cap lentament, com rellegint per ella mateixa el que acaba d’escriure, en veu baixa, tendra i, alhora, trista.)

Catorze de novembre de 2007. (Pausa.) Si, ho sé. En sóc conscient. Masses dies sense dir res, sense aparèixer, sense ser jo mateixa. Però, ¿oi que no t’enfades?. Et prometo que no tornarà a passar. (Pausa.) (Sospirant.) Ja han passat quasi bé tres mesos des que va desaparèixer la mare i la trobo molt a faltar... Cap trucada, cap carta. (Pausa.) Cap senyal de vida... res de res. Sense ella, res és el que era abans. I és aquesta la causa de tots els meus mals, de la tristor que m’envaeix, d’aquesta foscor interna que m’ofega el pensament i m’afebleix el cos. Em sento sola i sense forces. No tinc ganes de res. El desànim m’estima, la felicitat em rebutja. (Pausa.) Últimament, el pare no hi és gaire per casa i trobo que, de vegades, està massa seriós. Gairebé no em parla, ja no riu com abans, em preocupa. (Pausa.) (Canviant d’expressió, ara més animada.) Encara sort del Dr. Roses, bé, en Josep Maria. No li agrada gens que li digui doctor (Riu tímidament.) M’ajuda molt. És encantador, molt de la broma... (deixa anar un altre somriure, aquest cop, sonor.)

Escena pròleg

Època actual. L’escenari es divideix en dues parts. A l’esquerra, la sala d’estar o menjador, zona que ocupa la major part de l’escena. Al mateix cantó, i cap al fons, una sortida que va a parar a la porta d’entrada del carrer, i una altra, més a prosceni, que porta a altres habitacions de la casa. A la paret del menjador, al fons, un rellotge antic de paret o de cucut. En general, el mobiliari és modern i escàs, no fa gaire que s’hi viu en el pis, encara hi ha caixes pel mig, i d'altres elements que confirmen una recent mudança. Sofà petit amb tauleta o taula tipus menjador amb cadires, potser també una butaca o balancí, combinats amb un penjador de roba de peu i altres elements decoratius, com poden ser quadres, prestatgeries, catifes, plantes, cendrers i llums de peu. A la dreta d’escena i més cap a prosceni, hi trobem un espai més reduit: el petit estudi de la Carla. Composat per: un petit sofà, una tauleta amb cadira per escriure o treballar, una llum de peu i algun que altre element. Una altre opció en la decoració, de tot l’escenari, seria minimalista i abstracte, podria estar formada per peces de fusta amb rodes, de diferents mides, sempre molt lineals, quadrades, rectangulars... i acompanyades també pels mateixos elements decoratius d’abans: quadres, llums de peu, coixins, cendrer de peu, etc... Les esmentades peces podrien anar canviant de lloc i moure’s entre escena i escena, determinant la ubicació dels personatges o estances de la casa, on transcorre, en cada cas, l’acció. També trobem, a la part dreta de l’escenari, dues sortides més, aquestes donen a la cuina, al lavabo i al dormitori de la Carla. A prosceni, tant a la part esquerra com a la dreta hi hauran unes suposades finestres que donen al carrer.